Localitzar més cèl·lules del donant que del receptor en el seu torrent sanguini alertaria del risc a partir-lo.
Els trasplantaments de pulmó són un dels més complexos de dur a terme. Les seves dificultats per trobar un donant idoni, la seva incorporació tardana a la pràctica clínica i el seu alt risc de rebuig han provocat que encara els resultats no siguin els esperats. De tots aquests handicaps, el rebuig agut de l’empelt és el que més perills entranya.
Es podria dir que és gairebé inevitable en el primer any, malgrat els avenços en immunosupressió dels últims temps. Es tracta d’una de les complicacions més freqüents i predisposa al rebuig crònic en un nombre important de pacients trasplantats. I és així, especialment, per la complexitat per preveure-ho. Aquella va ser la principal missió dels investigadors de l’Institut Nacional del Cor, els Pulmons i la Sang (NHLBI) quan van decidir estudiar-lo. El resultat? Una anàlisi de sang que podria prevenir-los i que acceleraria la resposta dels metges.
“Aquesta prova resoldria un dels grans problemes en els trasplantaments de pulmó”, ha senyalat Hannah Valantine, coautora de l’estudi i investigadora principal del Laboratori de Genòmica de Trasplantaments d’Òrgans del NHLBI. “Estem molt il·lusionats perquè pot salvar moltes vides. Especialment, per l’escassetat d’òrgans que hi ha”.
Segons la investigació publicada a EbioMedicine de The Lancet, els receptors d’aquests òrgans tenen les taxes de supervivència més baixes entre totes les intervencions que es practiquen: la taxa de supervivència és de cinc anys. A més, aquests s’enfronten a una alta probabilitat de rebuig crònic que es produeix quan el sistema immunològic ataca a l’òrgan trasplantat. Les eines existents per detectar aquests signes, com la biòpsia, requereixen l’extracció de petites quantitats de teixit pulmonar que, de vegades, no són suficients per determinar el nivell de gravetat. Per això, aquesta nova prova obre un nou camí en la seva detecció precoç.
Aquesta comença amb l’extracció de sang de la persona receptora, l’ADN de la qual serà classificat i analitzat per un ordinador. De manera que, si es localitza una major quantitat de cèl·lules del donant que del receptor, existiran evidències de major risc de rebuig. Per confirmar-lo, van realitzar un seguiment a 106 receptors, als quals se’ls hi va extreure diverses mostres de sang durant tres mesos.
Els resultats van demostrar que aquells amb més fragments d’ADN del donant que els seus propis tenien sis cops més possibilitats de desenvolupar una fallida orgànica o de morir durant el període de seguiment. És important subratllar que els investigadors van detectar que més de la meitat dels individus amb alt risc de rebuig no van mostrar signes externs de complicacions durant aquest període.
El trasplantament pulmonar consisteix en canviar un o els dos pulmons danyats (i sense possibilitats de curació) per altres sans. Dit d’una altra manera, del que es tracta és d’iniciar una nova vida amb els pulmons oferts de forma generosa per donants anònims morts i les famílies dels quals accepten concedir aquesta segona oportunitat.
El primer trasplantament pulmonar espanyol el va realitzar Ramón Arcas al 1990, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid. Des de llavors i fins al gener del 2016, s’han realitzat 3.781 trasplantaments en el nostre país. Al 2013, es van publicar les primeres dades recollides en un arxiu nacional entre el 2006 i el 2010. En aquest període es van trasplantar 951 adults i 31 nens. En els primers la causa més freqüent de trasplantament va ser l’emfisema i en els segons la fibrosi quística. Segons l’informe, la supervivència als tres anys va ser de 60% en els adults i 70% en els nens, sent les infeccions la causa més freqüent de mortalitat.
“Hem demostrat per primer cop que l’ADN procedent d’un donant és un marcador que permet predir el rebuig crònic i, fins i tot, la mort. Això ens pot donar un marge de temps important per intervenir”, ha assegurat Valantine sobre aquest avenç. “Així, si s’aconsegueix predir, els metges tindrien l’opció d’augmentar les dosis de fàrmacs contra el rebuig, incloure nous agents per reduir la inflamació del teixit o prendre altres mesures per prevenir o retardar la progressió”.
Font: larazon.es
Notícia traduïda per l’AMTHC
