Porta més de mitja vida amb un fetge ‘regalat’

el 3 de vuit

Entrevistem la vilafranquina Montserrat Collado, una de les primeres persones trasplantades de fetge que hi va haver a l’Estat

https://el3devuit.cat/

La vilafranquina Montserrat Collado és la vicepresidenta i delegada al Penedès de l’Associació de Malalts i Trasplantats Hepàtics de Catalunya (AMTHC), entitat que es va crear fa tres dècades i té la seu central a Barcelona (s’hi pot contactar al 93 016 42 52 els dies laborables de 9 a 14h). Montserrat Collado Herraiz va ser operada d’un trasplantament de fetge després d’estar 9 dies en coma, i els metges només li van donar un 10% de possibilitats de sortir-se’n. Porta més de mitja vida amb un fetge ‘regalat’.

Quan i per què li van haver de trasplantar el fetge?
L’any 1986, essent una persona sana i activa i amb dos fills de 5 i 7 anys, vaig tenir una hepatitis B fulminant. En 15 dies em vaig quedar sense fetge per un virus. Primer vaig aguantar una setmana a casa i després vaig anar a urgències, tot i que no em feia mal res; només estava molt cansada i em vaig posar molt groga. Em van portar a Bellvitge i l’endemà ja estava en coma, que va durar 9 dies.

Aleshores no es feien gaires trasplantaments…
El primer a Espanya s’havia fet també a Bellvitge dos anys abans, i jo vaig ser el cas que feia número 20 en aquest hospital, dels quals només n’hi havia tres que havien superat la intervenció. Quan et feien un trasplantament era perquè estaves molt i molt greu. Ara tot és molt més ràpid i va molt millor, però a mi em van posar en Alerta 0, que vol dir passar davant de tothom.

Va estar nou dies esperant un fetge.
Si, i gràcies a Déu en va arribar un, i aquí estic. Vaig entrar en coma perquè el fetge ja no filtrava la sang, de manera que arribava massa bruta al cervell. Tenia el fetge tan desfet que els metges em van dir que hauria aguantat només dues o tres hores més.

La llei permet conèixer el seu donant?
No, a Espanya no. Només sé que era una persona que va morir a Barcelona d’accident i que els seus pares van venir des de Granada per donar el consentiment.

Entén que aquesta informació s’oculti?
Ara sí. Si sé, per exemple, que m’has donat el fetge, t’estaré tan agraïda que faré el que sigui per a tu. I a l’estranger s’han trobat casos de familiars de donants que exigeixen determinades coses al receptor. A Espanya, en canvi, no es paga res. I també vaig quedar tocada un dia que vaig veure els pares d’una noia que m’explicaven que havien donat el fetge de la filla morta. Em vaig posar al lloc d’aquella noia i vaig entendre el patiment dels pares del meu donant. A més, si jo soc familiar d’un donant i sé qui porta un òrgan seu, potser estaré sempre pendent de com li va tot.

Quan va durar la seva recuperació?
Tres mesos, que em vaig passar com una floreta, sola en una habitació on no podia entrar ningú.

Quina esperança de vida li van donar?
M’han regalat, de moment, 35 anys extres. Que jo sàpiga, soc la persona trasplantada de fetge més antiga d’Espanya que queda. Sempre vaig preguntar quan duraria el meu invent, i em van dir que als Estats Units hi havia algú que feia 5 anys que l’havien operat, però quan van morir els trasplantats (d’altres patologies) abans que jo –i, sobretot, a cap de 10 anys de la meva operació– vaig deixar de preguntar-m’ho. Has d’aprendre a viure el moment.

No penso en el demà. Gaudeixo de la vida, perquè la vida és ara”

Montserrat Collado

I ho ha aconseguit?
Sí. Ara estic aquí parlant amb tu i no sé què passarà d’aquí a mitja hora, o demà. El trasplantament va ser un abans i un després, i sense l’operació potser seria una persona que passa el dia prenent antidepressius. No penso en el demà. Gaudeixo de la vida, perquè la vida és ara.

I quin sentiment li dona?
De pau i de molta tranquiŀlitat. Quan tens un problema gran el relativitzes molt. L’intento arreglar, però si no puc, penso que primer és la meva salut.

Ha hagut de canviar el seu estil de vida?
El primer que et diuen és que no tastis l’alcohol. Això per a mi no ha estat cap problema, perquè ja no era de beure. He après a escoltar el meu cos, que em demana, per exemple, d’anar més cap als vegetals que a la carn.

Per què es va integrar a l’Associació de Trasplantats?
Va néixer a Bellvitge, perquè aleshores, quan els metges havien de dir a una persona que li havien de fer un trasplantament, ens cridaven per presentar-nos-la i parlar també amb la seva família. És diferent que un metge et digui que tornaràs a ser la mateixa d’abans o que ho faci algun trasplantat. És important que vegis el resultat del que et faran, i no només són paraules d’un metge que vol que et creguis que fa la feina perfectament.

 

Quina és la seva tasca?
Som un grup de voluntaris que, abans de la Covid, anàvem cada setmana als hospitals de Bellvitge, Vall d’Hebron i Clínic per visitar les persones de la planta de trasplantaments, les quals valoren molt el fet de sentir el testimoni d’algú que ha tingut el mateix que elles. I tu pots escoltar les seves pors i neguits. Aquestes visites els suposen una injecció d’energia que ni la medicació ni el metge els poden donar, i que és molt important per a la recuperació.

Espanya és un gran país pel que fa a la donació d’òrgans.
Sí, som l’exemple mundial de com portar els trasplantaments. Si a una persona no se li pot fer res per salvar-la i és donant d’òrgans, perfecte; si no, un equip mèdic demana als familiars disposar dels òrgans. Cada hospital té un coordinador de trasplantaments, tot i que, a vegades, per l’historial clínic del pacient, no és possible fer la donació.

Quin índex de supervivència hi ha en un trasplantament hepàtic?
Ja no en parlem, perquè se’n fan molts i la situació no és com quan em van operar a mi. Només a l’Hospital de Bellvitge s’ha superat el miler acumulat. Jo fins i tot conec, per exemple, alguns casos de persones a les quals els han arribat a fer fins a quatre trasplantaments.

El trasplantament de fetge és el més complicat quirúrgicament, perquè el cor té quatre venen i poca costa més i, en canvi, el fetge té moltes connexions”

Montserrat Collado

El trasplantament de fetge és un dels més habituals?
Quirúrgicament és el més complicat, perquè el cor té quatre venes i poca cosa més i, en canvi, el fetge té moltes connexions.

Quin missatge li agradaria donar per acabar l’entrevista?
Que abans de morir-nos encara podem fer una bona acció, com és la de donar vida a una altra persona, donat que aquest cos ja no el necessites. És tan maco, poder donar vida a algú altre! I també vull donar un altre missatge.

Digui.
A Espanya, per llei, tots som donants d’òrgans en cas d’accident, però això no es compleix. I és bo parlar-ne en l’àmbit familiar quan s’està bé. Si et fas donant i els familiars ho saben, els evites el tràngol d’haver de decidir per tu si et passa res greu. Tot i que tots som donants per llei, si no t’has fet donant i la família diu en aquell moment final que no es donin els teus òrgans, es respecta aquesta decisió, i és que no. Per tant, és important que la teva família sàpiga què penses tu d’aquest tema. És la teva última voluntat, i els faràs menys feixuc aquell moment tan crític.

 

Comments are closed