“In Memoriam de Carles Capdevila…. “

El matí del 3 de juny ens vàrem despertar amb la noticia de la mort d’en Carles Capdevila, de 51 anys, pare de família amb esposa i quatre fills, periodista i escriptor. Però per damunt de tot, humanista. Com aquell qui diu, un dels nostres.

No el vaig conèixer personalment, no havíem tingut l’oportunitat… I ara ja serà massa tard. En canvi, sí que el vaig entendre. També pateixo una malaltia crònica, i nosaltres – deixeu-m’ho dir així- des de l’Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya, tots, el podíem comprendre per aquella situació, inesperada, que et diuen: “caixa o faixa”.

A partir d’aquest moment comença una nova vida.

En Carles, disculpeu la confiança, ens ha mostrat en pròpia persona la manera d’afrontar aquesta nova vida, no s’ha cansat de posar-hi ànim, no ha parat d’esforçar-se malgrat desconèixer el final. Acompanyat d’un gran talent comunicador ens ha deixat tot un seguit de reflexions diàries, quotidianes i elementals, que sens dubte són tot un llegat de vida. Seria insensat no saber-les aprofitar, practicar, divulgar.

Va fer visibles la multitud de persones anònimes que, amb la seva feina diària, no fan altre cosa que procurar una vida millor als que més cura necessiten, especialment en els moments que menys ens podem valdre. Nosaltres en tenim experiència per totes les vegades que, necessitant assistència hospitalària, hem trobat la infermera que ens crida pel nom o bé que ens informa de la medicació a prendre.

També ens ha recordat l’esforç que han fet i fan per nosaltres aquelles persones que, sense ser infermers/eres, cuiden que tot vagi be: la parella, la germana, l’amic, els cuidadors, l’espòs, l’amiga, el germà, l’esposa… El nostre entorn, vaja. Els ha homenatjat a la vegada que ens ensenyava a agrair-los l’esforç, a estimar-los.

En l’enorme tasca divulgadora a través de les seves “columnes” (recollides a “La vida que aprenc” – Ed. Arcadia), s’ha referit a molts altres col·lectius, especialment en l’àmbit educatiu i, específicament, en l’educació dels fills i pares. Tot i això, voldria donar especial rellevància a una referència seva que sempre em va impactar: quan es referia als “voluntaris”. Aquells que de forma lliure i altruista decideixen dedicar una part del seu temps a ajudar els demés i que s’organitzen -en Carles deia, per una causa justa o per una malaltia injusta- i es motiven per fer una feina… I això vol dir que confien en el que van a fer. Certament, sense l’esforç de tants i tants voluntaris altruistes la societat no hauria suportat l’enorme crisi que patint -econòmica i de valors-, i a tots ens hauria anat una mica pitjor, en qualsevol àmbit.

En Carles ja no estarà entre nosaltres, però no ens ha deixat. Senzillament estarà al costat, continuarà en l’esperit de tots els nomenats i en el d’altres… Perquè no podem deixar que tanta lliçó de vida no fructifiqui.

Carles et recordarem sempre…Sense cap llàgrima potser, però sí amb el teu somriure.

Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya

#carlescapdevila @carlescapdevila