Hepatitis i esport, tot és possible!
Pertanyo a aquella generació en la qual en el protocol de vacunació encara no hi figurava la vacuna per a l’hepatitis B. Va ser quan estàvem esperant el nostre primer fill que, en una analítica, varen sortir alterats els valors que al final confirmaven que tenia anticossos de l’hepatitis B. A partir d’aquí, 17 anys de convivència amb la malaltia i 4 més de lluita contra ella. Abans d’entrar en la llista d’espera per a ser trasplantat em van fer una “bateria” de proves i llavors em van diagnosticar un càncer de tiroide. Tot plegat, molts ensurts a la vegada. Però gràcies als equips mèdics de Bellvitge, fins aquí he arribat. Al febrer de 2017 em van extirpar part de la tiroide, al juny de 2018 em van trasplantar el fetge, i al setembre del mateix any van acabar d’extirpar-me la resta de tiroide que tenia. A hores d’ara continuo lluitant pel seguiment d’ambdues malalties, amb una relativa qualitat de vida que em permet fer moltes coses impensables fa un temps.
L’estiu del 2015 els meus amics em van regalar la inscripció a la marató de BCN. En aquelles dates i amb el virus latent a la meva sang podia fer les mateixes activitats que qualsevol persona de la meva edat, és a dir família, treball, relacions socials, esport… Tant és així, que l’objectiu era ambiciós però assolible. Malauradament el desenvolupament de la malaltia ho va trastocar tot.
Quan comences amb el deteriorament físic que provoca la cirrosi i carcinoma hepàtic, t’adones de de la importància de tenir un bon estat físic i un correcte to muscular. La degeneració física i el declivi muscular són evidents i palpables en el dia a dia del malalt, arribant a ser feixugues tasques com anar a buscar el pa o cordar-se les sabates. Aquest desmillorament progressiu de l’estat físic ve donat perquè el nostre fetge no pot fer correctament la seva tasca principal de processar la sang, separar els seus components, equilibrar-los i crear nutrients perquè el cos els utilitzi; també intervé en la síntesis del greixos i dels sucres i la conseqüència és que la nostra sang no té prou qualitat per poder satisfer totes les nostres necessitats.
Tot i que l’evolució de la malaltia t’obliga a reduir l’activitat física és molt convenient que l’exercici físic estigui molt present a la rutina diària, i a la d’un malalt hepàtic molt més. La finalitat seria ja no només la de procurar-nos una jornada activa sana i dinàmica sinó també preparar-nos per a un futur que, paradoxalment i fins que no es finalitzi amb el trasplantament, serà més complicat cada dia. Si tenim un bon estat físic podrem afrontar la nostra malaltia per trasplantament amb una millor qualitat de vida.
Aquesta activitat física és molt personal i s’ha d’adaptar al moment i a l’estat físic de cada malalt, havent d’estar sempre tutelada pel criteri del metge, que serà el que sempre tingui l’última paraula. La importància de la activitat física és molt gran ja que influeix en el dia a dia i en la nostra qualitat de vida i és fonamental ja que serà el punt de partida sobre el qual edificarem la nostra recuperació tant física com emocional.
En l’actualitat porto dos anys trasplantat i faig sortides de 10 Km, unes vegades caminant i altres corrent una mica, però seguim lluitant. I respecte a la marató… l’any passat vaig col·laborar a l’organització de l’avituallament i repartint ampolles d’aigua als corredors, no és córrer, no soc un finisher, ho sé, però és la meva marató i la visc amb plenitud.
És el dia a dia el que ens marca el camí del nostre progrés i ens prepara per un futur que per futur, sempre serà incert. L’esforç i la nostra actitud diària ens marcaran el dia de demà.
