En matèria de donació-trasplantament, la llei no ho va ser tot

Article d’opinió de Juan José Egea-Guerrero, coordinador autonòmic de trasplantaments d’Andalusia.

Fa quaranta anys que va veure la llum una llei que la pròpia Organització Nacional de Trasplantaments la qualifica avui com innovadora pel seu temps i fins i tot ha servit d’exemple per a molts altres països a nivell mundial.

La Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans, que va entrar en vigor un mes més tard, recollia la finalitat terapèutica que suposava el trasplantament en els pacients amb malaltia orgànica terminal, així com establia els pilars bàsics que han cimentat el nostre quefer diari en aquestes últimes dècades.

En primer lloc, senyalava el caràcter altruista que hauria de suposar la donació d’òrgans. Segon, reconeixia legalment la possibilitat de donar en vida o bé després la certificació de la mort. Alhora, reforçava el consentiment informat del donant viu marcant-lo com a lliure, conscient i exprés. Sorgint, ja en aquesta època, el terme de “consentiment presumpte”, és a dir, tots els ciutadans som donants excepte que s’hagi manifestat la negativa en vida. Aquesta modalitat de consentiment per a la donació recentment ha estat legislada a Holanda, generant-se un cert neguit i un resultat poc favorable entre els ciutadans per la seva manera d’implementar-la. La rigidesa en el plantejament ha generat desconfiança en la població, la qual no ha rebut la notícia com una oportunitat per poder ajudar als altres.

Al nostre país aquesta primera llei, la qual té plena vigència en l’actualitat, va servir de referència pel desenvolupament posterior dels Reials Decrets 426/1980 de 22 de Febrer; 2070/199 de 30 de Desembre; 1723/2012, de 28 de Desembre i 9/2014, de 4 de Juliol. D’aquesta manera quedaven contemplats tots els escenaris, tant la modalitat de donació després de certificar la mort per criteris neurològics o circulatoris (donació en asistòlia), així com aspectes de qualitat i seguretat relacionats amb la donació de teixits i cèl·lules.

Tanmateix, tota la legislació, relacionada amb el procés donació-trasplantament, necessària i imprescindible per tenir un marc regulador apropiat en les nostres actuacions, sempre seria insuficient per assolir l’èxit del conegut com a “model espanyol de trasplantaments”. La nostra societat creu profundament en l’esforç professional que existeix en cada donació d’òrgans, així com saben que tot es genera des d’un sentiment de solidaritat i ajuda, en un moment molt complicat per a la família del donant.

De fet, per a nosaltres el simple desig de voler ser donant d’òrgans i teixits, s’alinea d’una forma clara amb l’autonomia del pacient recollida a la Llei 41/2002, de 14 de Novembre.  En aquest sentit, el que per a molts podria ser respectar una opció, pels coordinadors de trasplantaments ho considerem sempre com el dret que tenen els nostres ciutadans a poder ajudar als altres, i per tant, hem de garantir que es compleixi a tota costa. És per això que professionals sanitaris i no sanitaris s’alineen qualsevol dia de l’any i davant de qualsevol circumstància, per a què aquell aeroport s’obri de matinada, aquella ambulància arribi a temps i que aquell òrgan, al final, aconsegueixi salvar una altra vida.

En definitiva, l’èxit del trasplantament suposa aconseguir que el pacient que ha mort vegi respectada la seva decisió (i el seu dret) de donar vida a través de la donació d’òrgans i teixits. Evidentment, es tracta de quelcom indescriptible, gairebé miraculós, però que afortunadament en els nostres hospitals succeeix a diari gràcies a molts herois anònims.

 

Font: diariodesevilla.es

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed