Els “samaritans”: cinc preguntes sobre la modalitat de donació més desconeguda

Només el 8% de les persones que volen donar superen els controls de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT).

Hi ha qui dona per no dur-se a la tomba uns òrgans sans i útils. D’altres ho fan en vida, per salvar a un ésser estimat. Però existeix una tercera modalitat de donació més desconeguda en el sistema de trasplantaments espanyol: la que permet donar un ronyó en vida a un complet desconegut. És l’altruisme en estat pur, una fórmula ideada per realitzar trasplantaments en cadena i reduir la llista d’espera.

El donant altruista o bon samarità és el primer enllaç d’aquesta cadena solidària. El seu ronyó se li trasplanta a un malalt amb el qual no li uneix cap tipus de relació, un familiar d’aquest receptor dona el seu a un altre malalt, el familiar del qual fa el mateix amb una altra persona i així successivament.

Quins són els requisits per ser samarità?

No n’hi ha prou amb tenir la voluntat de donar. Com en totes les donacions que es fa en vida, cada cas es mira amb lupa. El protocol dissenyat per l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) inclou una avaluació completa del possible donant, tant des del punt de vista psiquiàtric, social i físic. Només el 8% supera els controls per ser samarità.

Quin és el perfil psicològic del donant?

L’equip d’avaluadors posa especial èmfasi en les seves motivacions. S’intenta descartar un problema psiquiàtric o una depressió, persones que busquen reforçar la seva autoestima amb aquesta acció. En general, el perfil d’aquells que estan disposats a donar un ronyó a una persona amb la qual no tenen cap vincle són persones molt especials i amb un fort compromís social.

Per què juguen un paper clau?

Sense la figura del bon samarità no es pot iniciar un trasplantament en cadena, una modalitat que l’Organització Nacional de Trasplantaments va copiar als Estats Units per alleujar la llista d’espera dels malalts renals. Amb els trasplantaments en cadena o creuats s’aprofita el desig de donar d’una persona tot i que no sigui compatible amb el seu familiar. La cadena es basa en l’intercanvi d’òrgans de donants de viu entre dos o més parelles en les quals no es dóna una compatibilitat entre els cònjuges. El samarità és el primer enllaç d’aquesta cadena. Des de que va començar el 2011, s’han pogut completar 46 trasplantaments creuats.

Hi ha algun risc per a la salut?

Qui dona un ronyó no posa en perill la seva vida. La cirurgia d’extracció es realitza per laparoscòpia, no deixa gairebé cicatriu, i és una intervenció segura. Tot i que en medicina no existeix el risc zero. L’expectativa de vida d’una persona amb un sol ronyó és similar a la resta. Fins i tot es sol dir que els donants de ronyó que es queden voluntàriament només amb un viuen més. En realitat, és que es seleccionen donants molt saludables i estan controlats de per vida. L’únic consell és mantenir un estil de vida saludable, com el que es donaria a qualsevol persona: fer exercici, menjar bé, no guanyar pes, no fumar. L’únic consell exprés és el de reduir la ingesta de carns i les dietes hiperproteiques.

Què diu la legislació espanyola?

La legislació espanyola permet la donació en vida d’un òrgan, sempre i quan aquesta donació sigui compatible amb la vida i la funció de l’òrgan o part d’ell (com succeeix amb el fetge) es compensi per l’organisme. Són les mateixes condicions que es donen en la donació renal de viu. I tot i que no fa referència a la figura de “bon samarità”, la llei permet la donació entre persones no relacionades familiarment. Si s’expressa, lliure i desinteressada.

 

Font: abc.es

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed