Punts destacats
- La infecció crònica per VHB ja no influeix en la supervivència de pacients o empelts de 10 anys en receptors de trasplantament de ronyó.
- La infecció crònica per VHC encara té un impacte negatiu en la supervivència del pacient i empelt a 10 anys.
- L’efecte negatiu de la infecció crònica per VHC s’elimina mitjançant la supressió viral sostinguda.
- La teràpia antiviral ha de proposar-se sistemàticament pels receptors/candidats a trasplantament de ronyó infectats per VHB i VHC.
Context i objectius
Abans de la teràpia antiviral, els receptors de trasplantament de ronyó infectats amb el virus de l’hepatitis B (VHB) o el virus de l’hepatitis C (VHC) van tenir mals resultats. Des de la dècada dels 90, els anàlegs de nucleòtids s’han usat àmpliament en pacients infectats amb VHB, mentre que la teràpia basada en interferó rara vegada es va usar en pacients infectats amb VHC. L’objectiu d’aquest estudi va ser avaluar l’impacte del VHB i el VHC en la supervivència del pacient i de l’empelt, segons l’estat de replicació viral.
Mètodes
Les dades de gener del 1983 a desembre del 2010 es van extreure de la base de dades nacional francesa CRISTAL. Es van incloure un total de 31.433 receptors de trasplantament de ronyó, dels quals 575, 1.060 i 29.798 tenien hepatitis B o C crònica o no estaven infectats, respectivament.
Resultats
La supervivència a 10 anys va ser menor en els infectats pel VHC (71,3%) que en els infectats pel VHB (81,2%, p = 0,0004) o en els receptors de trasplantaments de ronyó no infectats (82,7%, p <0,0001). La supervivència de l’empelt renal als 10 anys va ser menor en els infectats pel VHC (50,6%) que en els infectats pel VHB (62,3%, p <0,0001) o en els receptors de trasplantaments de ronyó no infectats (64,7%, p <0,0001). Una anàlisi aleatòria dels registres mèdics de 184 pacients amb VHB i 504 pacients amb VHC va mostrar un control de la replicació viral en el 94% i el 35% dels casos, respectivament. La supervivència de pacients i empelts a 10 anys en pacients amb ARN del VHC detectable va ser menor que en els seus controls corresponents. A la inversa, els pacients amb VHC i ARN del VHC no detectable van tenir una supervivència major a 10 anys que els seus controls emparellats sense diferències significatives en la supervivència de l’empelt.
Conclusions
La infecció crònica per VHB no afecta la supervivència de l’empelt renal i del pacient a 10 anys gràcies al control de la replicació viral amb anàlegs de nucleòtids. En els receptors de trasplantament de ronyó infectats amb VHC, els pacients amb ARN detectable van tenir pitjors resultats, mentre que els resultats d’aquells amb ARN no detectable van ser almenys tan bons com els pacients no infectats. Per tant, els antivirals d’acció directa han d’oferir-se sistemàticament als pacients infectats pel VHC.
Resum informatiu
Anteriorment, les infeccions amb el virus de l’hepatitis B o l’hepatitis C conduïen a resultats deficients en els receptors de trasplantaments de ronyó. Tanmateix, els resultats dels trasplantaments de ronyó en pacients amb supressió viral són tan bons com els dels trasplantaments de ronyó en pacients no infectats. La teràpia antiviral s’ha de proposar sistemàticament als receptors o candidats a trasplantaments de ronyó infectats amb hepatitis B i/o hepatitis C per prevenir l’impacte hepàtic i extrahepàtic perjudicial de la replicació viral crònica. L’accés recent als antivirals d’acció directa en pacients amb virus de l’hepatitis C i la disfunció renal ofereix noves i emocionants oportunitats.
Font: journal-of-hepatology.eu
Article traduït per l’AMTHC
