Oficialment no hi ha encara candidates. El Clínic ha sol·licitat un programa experimental de trasplantament d’úter de donant viva i l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) ho està estudiant. Falten molts passos encara, però els responsables del programa saben que gairebé sempre les donants seran les mares de les receptores.
El Clínic obre amb la seva sol·licitud un meló ple de dubtes en torn al finançament públic d’un tractament molt car per resoldre un problema d’esterilitat. I pels riscos des del punt de vista bioètic que es deriven de sotmetre a una dona sana a una operació important per solucionar la infertilitat d’una altra, que a més haurà de prendre immunosupressors mentre mantingui l’òrgan donat dins del seu cos mentre intenta tenir un o dos fills. Un enorme esforç personal, tècnic i econòmic.
“El nostre projecte experimental va dirigit exclusivament a dones que tenen absència congènita d’úter i vagina, la síndrome de Rokitansky, es calcula que una de cada 5.000”, afirma Francisco Carmona, responsable del servei de Ginecologia del Clínic i líder del projecte que el seu equip i el d’Antonio Alcaraz, responsable d’Urologia i Trasplantament Renal, porten anys preparant.
Aquestes dones (de moment, cinc a Catalunya i entre 10 i 12 a la resta d’Espanya a l’expectativa) van néixer amb ovaris però sense úter ni vagina. Probablement no van saber res del que els hi passava fins que va arribar l’edat de la pubertat i la regla no venia. I a l’anar al metge li van dir que els hi passava, i que tal i com estaven tindrien relacions sexuals limitades i no podrien tenir fills.
Fins ara, la principal oferta de tractament per aquestes joves és fabricar-los una vagina que els hi permeti tenir relacions. “Per a moltes no hi ha cap problema per no poder ser mares. Per a d’altres, la seva esterilitat els hi causa un gran patiment. És difícil de mesurar, però ens preguntem si hauríem de dedicar recursos a tractar aquesta esterilitat”, explica Carmona. “Per a les esterilitats de causa uterina no hi ha més marge avui que l’adopció o la subrogació. Fins que el suec Mats Brännström va demostrar que era possible fer un trasplantament d’úter de viu i el 2014 va publicar el primer nadó nascut d’aquesta manera”.
Els primers passos es van donar a Aràbia Saudí i a Turquia però l’experiència va acabar malament i amb disculpes per part de les revistes científiques que el van divulgar. L’equip de Brännström ja compten amb onze naixements en diverses parts del món. L’altra gran experiència ha estat la de l’hospital universitari de les Clíniques de São Paulo (Brasil), on Dani Ejzenberg i Wellington Andraus van aconseguir fa any i mig el naixement del primer nadó gràcies a un trasplantament d’úter de donant cadàver.
“Va ser la nostra primera opció però el sistema de trasplantaments a Espanya i especialment al nostre hospital és tan eficaç que tots els òrgans s’aprofiten i preservar l’úter per aquests casos podria posar en perill un ronyó o un fetge, òrgans vitals pels receptors que esperen”, apunta Francisco Carmona. A aquesta clara dificultat se n’afegia una altra: s’ha de descartar que la donant tingui virus del papil·loma humà, perquè el risc de càncer de cèrvix en aquest cas seria enorme, i l’anàlisi no s’obté en les poques hores que es disposa pel trasplantament en bones condicions.
Van optar per un programa de donant viva. I ara ho han sol·licitat a l’OCATT. Des de l’organització confirmen que està en estudi, però que Salut encara no ha pres la decisió d’autoritzar a l’hospital. Si així ho fes, hauria de dur el cas particular que iniciaria el programa a la comissió de trasplantaments que es reuneix cada tres mesos i aquesta podria demanar més informació, negar-lo o autoritzar-lo.
L’equip ha passat el seu projecte pels comitès d’ètica de l’hospital. I ja creu tenir-ho tot a punt. Si s’aprovés, una candidata portaria a la seva donant, que hauria de passar per les estrictes entrevistes de l’equip de trasplantaments de viu. L’anàlisi d’aquestes donacions intenta que no se’ls hi escapi cap tipus de pressió i tenen un dur protocol per acceptar ronyons i parts de fetge de familiars i, de vegades, d’amics.
La donant podria ser-ho fins els 60 anys. La receptora, fins els 35. A més de jove, abans de sotmetre’s al trasplantament hauria d’haver aconseguit que els seus ovaris produïssin òvuls viables per a una fecundació in vitro i mai es posaria en marxa la maquinària sense comptar amb embrions per transferir.
L’equip de trasplantament renal que dirigeix Antonio Alcaraz creu que l’extracció de l’úter pot realitzar-se sense problema per laparoscòpia, per fer el mínim dany a la donant. “És un òrgan complex perquè necessita connectar-se a dues artèries i perquè la circulació venosa és com una xarxa endiablada al voltant”.
Un cop obtingut aquest úter i implantat a la receptora, la pacient ha d’estar immunodeprimida per no rebutjar-lo. Sis mesos després de la primera regla i que jo hi hagi evidència alguna de rebuig, es pot transferir l’embrió. “Ens hem posat el límit de dos embarassos i, a continuació, retirarem l’úter per treure així la immunosupressió”. Actualment hi ha en el món 13 nens nascuts d’aquesta manera i 52 dones amb un úter procedent d’una donant viva.
Font: lavanguardia.com
Notícia traduïda per l’AMTHC
