Un fetge d’una persona de 94 anys. És l’òrgan més vell que mai s’hagi trasplantat a Espanya, el 2016, i probablement també a tot el món. És una excepció, com també ho va ser la del donant gallec de 91 anys que el va cedir l’any passat.

Però aquests casos són cada cop menys infreqüents en un país en el qual l’edat mitjana de les persones que ofereixen després de morts parts del seu cos a d’altres de forma desinteressada s’ha disparat fins els 60,5 anys, mentre que la de Galícia s’eleva als 61,2. No queda un altre remei que recórrer cada cop en major mesura als òrgans de pacients d’edat avançada per a què Espanya continuï mantenint-se com a líder mundial en trasplantaments i, el que és més important encara, salvar i millorar la qualitat de vida d’altres.

Sense aquestes aportacions, sobretot a partir del radical i afortunat descens dels joves morts en accidents de trànsit, el sistema seria pràcticament inviable. Així ho reconeix la directora general de l’Organització Nacional de Trasplantaments, Beatriz Domínguez-Gil. “Si nosaltres haguéssim mantingut inalterables els nostres criteris d’acceptació d’òrgans, l’activitat de donació de trasplantament al nostre país hauria disminuït de forma dramàtica i condemnat a molts pacients a diàlisi o a la mort, perquè no hi hauria cap opció terapèutica disponible”, assegura. “Aquest tipus d’òrgans (constata) ens permet salvar a pacients que es troben en situació d’urgència vital i sense ells no tindríem capacitat de respondre a les necessitats de trasplantament”.

Les dades avalen la necessitat d’un canvi que s’ha implantat fa ja alguns anys. Així, si en el 2010 el 32% dels donants tenia 60 anys o més, aquest percentatge s’ha incrementat el passat any fins el 57%, gairebé el doble.

Però que els òrgans corresponguin a persones de més de 60 anys (el 57% del total); de 70 (el 31%) o fins i tot de 80 (el 9%) no significa en absolut que no siguin vàlids, sinó que mantenen en bon estat totes les seves funcions vitals. “Abans d’acceptar-los”, indica Domínguez, “es fa una avaluació molt detallada cas per cas, des del punt de vista de la seva funció i de la seva anatomia i amb això es pren la decisió, però el concepte important és que pel sistema de trasplantaments l’edat cronològica ja no és un factor limitant, sinó l’edat biològica. I si els resultats no fossin tan extraordinaris com els que estem tenint, no ens ho plantejaríem”.

En aquesta apreciació coincideix Fernando Mosteiro, responsable del programa de trasplantaments del Complex Hospitalari Universitari d’A Coruña (Chuac). “No ens fixem en l’edat del donant, sinó en què el seu òrgan sigui l’idoni i correcte, perquè per sobre de tot el més important és la seguretat del receptor. I tenim una experiència de molts anys per saber com fer bé les coses”.

En l’avaluació que es segueix per decidir si s’accepta un fetge, un cor, un ronyó, un pulmó o un pàncrees no només es té en compte que estigui en bones condicions per complir amb les seves funcions en el cos del trasplantat, sinó que també s’examina el perfil del donant per advertir possibles riscos. En aquest cas es pren en consideració, en funció de la peça que es vulgui trasplantar, si el donant és diabètic, fumador, té hipertensió, qualsevol altre risc cardíac o fins i tot si és obès.

El fetge és l’òrgan que millor suporta el pas dels anys

Si el donant no és hipertens, no ha tingut un consum excessiu d’alcohol o drogues i no s’ha sotmès a una medicació de forma prolongada, el trasplantament hepàtic pot ser perfectament factible fins i tot si procedeix d’una persona de 94 anys.

També es solen acceptar sense problemes ronyons de persones grans de 70 anys, o fins i tot de 80, un altra part del cos que sol mantenir-se en bon estat en la vellesa si l’individu que la cedeix ha tingut una vida saludable. En aquest suposat la donació és especialment important, ja que no només augmenta la qualitat de vida del receptor, tal i com demostren els estudis realitzats, sinó que també se’ls hi permet alliberar-se de la diàlisi, pel que millora la seva qualitat.

No obstant, el cor és molt més sensible a l’envelliment, a l’igual que el pàncrees, pel que el límit d’edat dels donants es situa en el primer cas entre els 60 o, com a molt, 65 anys. El pulmó també és delicat, però pot acceptar-se el d’individus que el cedeixen entre els 65 i els 70 anys.

 

Font: lavozdegalicia.es

Notícia traduïda per l’AMTHC