Perú, entre els països amb menor donació d’òrgans d’Amèrica Llatina

Perú és un dels països amb menor quantitat de donants d’òrgans d’Amèrica Llatina, degut a concepcions ancestrals sobre la integritat del cos i a desinformació i creences errònies, segons el director general de Donacions, Trasplantaments i Banc de Sang del Ministeri de Salut, Juan Almeyda.

“L’indicador, per fer una comparació internacional, es mesura entre el nombre de donants per milió d’habitants; el 2018 Perú va registrar dos donants per milió d’habitants (…) només per sobre de Bolívia i Veneçuela a la regió, que registren prop d’1,6 donants per milió”, va dir Almeyda, metge de professió.

Aquest índex es realitza sobre els donants efectius, i no sobre els que declaren voluntat de donar els seus òrgans.

El 2018 va haver-hi llavors només 62 donants en un país de més de 32 milions d’habitants.

Hi ha 6.972 persones en llistes d’espera per rebre òrgans, una necessitat que xoca amb el que Almeyda qualifica de problema cultural.

“Tenim una cultura, una cosmovisió, que considera que les persones quan morin se’n vagin incòlumes, sense haver-les tocat. Veiem això sobretot a les zones dels Andes”, va explicar.

Aquesta concepció és d’un arrelament profund, doncs ja a les cultures prehispàniques el mort era sepultat amb les seves pertinences, fins i tot amb la seva servitud, en la creença que tornaria a la vida.

“Aquestes concepcions es mantenen fins ara i és molt el rebuig que existeix (a la donació) sota la idea de la integritat del cos”, va indicar Almeyda.

Les normes peruanes permeten que cada persona indiqui en el seu document nacional d’identitat (DNI) si té voluntat que els seus òrgans siguin donats després de la seva mort.

Almeyda va comentar que “el 80% de la població diu no a la donació en el seu DNI; el 13 diu sí i el 7% no diu res. Fa uns anys era 85%, ha baixat cinc punts, però la negativa segueix sent altíssima”.

El Ministeri de Salut va llançar la campanya ‘Històries que Salven Vides’, mitjançant una aliança amb una productora de minisèries locals per a què a les ficcions s’incloguin casos o relats que ressaltin els beneficis de donar i s’enderroquin els mites sobre aquesta pràctica.

“Sempre demanem l’ajuda dels mitjans perquè és un problema d’informació i educació”, va comentar el funcionari.

En el pla legal, el procés de donació gaudeix de totes les facilitats per a què sigui expeditiu.

Però a l’hora d’implementar-lo apareix la desinformació que es suma als obstacles culturals.

“En vida una persona és un individu de dret i quan mor passa a ser un objecte de dret, llavors les famílies, majorment per prejudicis, decideixen sobre el cos encara quan la persona hagi manifestat la seva voluntat de donar en el seu DNI”, va relatar Almeyda.

La donació està envoltada de mites; hi ha una idea estesa sobre l’existència de màfies que traficaran amb els òrgans, el que fa que els familiars tinguin resistències a l’hora de donar el seu consentiment, segons el metge.

Aquest mite, el més estès, gira sobre la idea que practicar un trasplantament no és res més que treure un ronyó a qualsevol i posar-se’l a una altra persona.

“La gent ha de saber que en un procés de donació poden participar fins més de 100 persones, entre metges, infermers, personal de laboratori, etc.; un ha d’analitzar la compatibilitat, que va més enllà del grup sanguini. Hi ha altres marcadors molt més importants que ens indiquen la compatibilitat i s’han de fer unes proves molt sofisticades. No és fàcil”, va explicar.

El Ministeri de Salut indica que poden donar-se òrgans (ronyó, fetge, cor, pulmó i pàncrees) i teixits (còrnies, pell i ossos).

També es realitza la donació de medul·la òssia, en aquest cas d’un donant viu.

 

Font: mundo.sputniknews.com

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed