El trasplantament de tendons dels progenitors garanteix disposar d’un empelt de mesura adequada, sense cap morbiditat pels nens i amb compatibilitat de teixit donant-receptor. D’altra banda, la tècnica quirúrgica adequada permet evitar l’alteració del ritme de creixement dels ossos del lesionat.
El Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital del Mar és el primer a Europa que utilitza empelts dels seus progenitors en la reconstrucció del lligament creuat anterior (LEA) en pacients en edat de creixement. Es tracta d’una tècnica pionera, que empra un tendó isquitibial d’un dels progenitors, habitualment el semitendinós, per reparar el genoll lesionat del seu fill o filla. D’aquesta manera, s’obtenen empelts de mesura adequada, tenint en compte que, en nens en creixement, fins i tot quan són alts, els tendons dels músculs isquitibial són freqüentment massa prims. Alhora, es garanteix la plena compatibilitat del teixit, i s’eviten reaccions de rebuig.
La tècnica quirúrgica inclou la preservació dels cartílags de creixement, anomenats fisi, evitant així la interrupció prematura del creixement de l’extremitat afectada. Aquests dos aspectes són importants, ja que s’ha de tenir en compte, que un de cada tres pacients d’aquesta edat operat del genoll per reconstruir el lligament creuat anterior amb la tècnica habitual, torna a patir un trencament, i un nombre indeterminat pateix alteracions del creixement de l’extremitat afectada, siguin desviacions o discrepàncies en la seva longitud final. Tot i que les causes d’aquestes complicacions són múltiples, dos dels factors reconeguts són la utilització d’empelts de mesura insuficient i la d’una tècnica quirúrgica que travessa la fisi. En els últims 4 anys, els cirurgians del servei han tractat amb èxit a 7 pacients preadolescents. Cap d’ells ha patit una nova lesió i no s’ha alterat el normal creixement de la cama.
El Dr. Joan Carles Monllau, cap del servei, ha apuntat que “estem assistint a un increment continuat d’aquestes lesions en individus joves, especialment del sexe femení, segurament perquè es practica més esport i cada cop de manera més incontrolada”. Aquest tipus de lesions obliga a passar pel quiròfan per reconstruir el lligament danyat i evitar així futurs problemes per a l’articulació, com són les lesions del menisc o cartilaginoses, inestabilitat continuada i desgast a llarg termini. Però aquesta cirurgia, gairebé rutinària en adults, presenta dificultats en pacients que encara estan creixent. En primer lloc, per la tècnica emprada, que pot afectar al creixement dels ossos. “Si emprem les tècniques habituals, hem de fer uns túnels a l’os, tant a la tíbia com al fèmur, en els llocs on neix i mor el lligament creuat”, explica el Dr. Monllau, “i aquests túnels, en condicions normals, travessen les línies de creixement, per tant, tenen el potencial efecte d’interrompre el creixement en aquell punt”.
Alhora, es dóna la circumstància que els empelts que s’empren de forma habitual per substituir al lligament trencat, com el tendó de la ròtula, no es poden utilitzar per evitar afectar al futur creixement de les zones d’on s’extreuen. L’alternativa, els tendons dels músculs isquiotibials, sovint no tenen suficient gruix. L’última opció, els al·loempelts, empelts procedents d’un banc de teixits, presenta un altre problema, com és una elevada taxa de trencament, quatre cops superior a la dels lligaments procedents del mateix pacient, els autoempelts. Això els converteix en una opció inadequada per aquest segment de població.
Empelt dels progenitors
El problema de l’empelt es pot solucionar amb el trasplantament de tendons del pare o la mare del nen. Es tracta d’una tècnica que només ha estat emprada a Austràlia, el 2013, i que a Europa, el primer que l’ha usat, va ser l’Hospital del Mar, el 2015. Els pacients a tractar són, segons el Dr. Monllau, “individus molt joves, casos en els quals pensem que els seus propis tendons no seran adequats. A més, es necessita que els pares siguin els pares biològics per garantir la compatibilitat del teixit”, explica. Els nens tractats tenien edats entre els 7 i els 14 anys.
La intervenció es fa de forma simultània en el donant i el receptor. S’extreu el tendó donant, habitualment el semitendinós del pare o la mare, es prepara, es banya en una solució antibiòtica per evitar infeccions i es trasllada a un segon quiròfan en el qual ja s’estigui intervenint al receptor. La resta de la intervenció es realitza seguint la tècnica habitual en aquests pacients, evitant afectar a les línies de creixement dels ossos. Aquesta cirurgia suposa un mínim risc pels progenitors que donen el seu tendó i permet reparar de manera més fiable i permanent el genoll del nen afectat. Aquest fet és important si es té en compte que es tracta de persones en plena edat de creixement i que, en molts casos, realitzen una pràctica esportiva intensiva.
El trencament del lligament creuat anterior
Es calcula que a l’Estat cada any es realitzen 20.000 reconstruccions del lligament creuat anterior, amb un creixent nombre de pacients en edat molt jove o pediàtrica. Si tenim en compte dades dels Estats Units, on cada any es realitzen 250.000 intervencions, un estudi publicat al 2014 revelava que, en els últims 20 anys, la taxa de reconstruccions del lligament creuat anterior en pacients en edat pediàtrica, entre els 3 i els 20 anys, s’havia més que duplicat en l’estat de Nova York (Dodwell et al. 20 years of experience of pediatric anterior cruciate ligament reconstruction in New York State. Am J Sports Med. 2014;42(3):675-80). La reconstrucció precoç del LEA s’ha comprovat que és més beneficiosa pel futur del genoll lesionat que la intervenció tardana o que simplement no operar.
Font: immedicohospitalario.es
Notícia traduïda per l’AMTHC
