“La quimioteràpia és ineficaç contra el càncer de fetge”

Josep Maria Llovet ha participat en l’estudi d’una nova alternativa a sorafenib en carcinoma hepatocel·lular.

El càncer de fetge no genera tanta atenció mediàtica ni tanta solidaritat social com el de mama o pulmó però és la tercera causa de mort per càncer en el món i, detectat en estadis avançats, tenia poques opcions de tractament.

A la seva variant més letal està dedicat Josep Maria Llovet (Barcelona, 1962). Té un peu a la Ciutat Comtal i un altre a Nova York: és director del grup d’investigació en Oncologia Traslacional de l’Idibaps (associat a l’Hospital Clínic de Barcelona) i del Liver Cancer Program de l’hospital Mount Sinai.

Juntament a altres investigadors, acaba de publicar en una de les revistes mèdiques més prestigioses, The Lancet, un estudi on demostra que ramucirumab és eficaç en el tipus més agressiu de càncer de fetge: el carcinoma hepatocel·lular. Reconeix i ataca una molècula que es sobreexpressa en les cèl·lules dels tumors més virulents, l’alfa-fetoproteïna, allargant la supervivència d’uns pacients que fins a temps molts recents no tenien altres alternatives terapèutiques.

Quins pacients es poden beneficiar del fàrmac?

En hepatocarcinoma avançat, el 40% dels pacients expressen aquest marcador. No hi havia cap tractament fins el 2007: llavors es va demostrar que sorafenib era efectiu, però hem passat 11 anys més tractant pacients en segona línia sense cap eficàcia.

Durant els últims dos anys han aparegut regorafenib i cabozantinib, però ramucirumab té diferències en ambdós. La primera és que només funciona en pacients amb tumors molt agressius, en els quals la supervivència era molt pobre: de cinc mesos augmenta a vuit.

La segona virtut és que és anticòs monoclonal molt selectiu. Com a conseqüència, els efectes adversos són bastant limitats: bàsicament, hipertensió.

Quin tipus d’efectes adversos tenen els altres medicaments?

Més enllà de la hipertensió, tenen alteracions d’eritema palmoplantar, com les ampolles. Apareix en un 10-15% de pacients, que també tenen rash, fatiga, etc.

L’alfa-fetoproteïna, la detectaran els metges en el moment del diagnòstic?

Hi ha un 30%-40% de pacients que es diagnostiquen en fases inicials i aquests reben tractaments amb intenció curativa: resecció, trasplantament o ablació. El marcador d’alfa-fetoproteïna és útil per indicar mal pronòstic, però en aquests casos no estaria acceptat donar ramucirumab perquè encara es pot intentar curar el tumor.

És veritat que, quan és petit i té aquest marcador pronòstic, generalment recaiguda després de la resecció o és resistent a l’ablació. Quan el pacient passi a estadis més avançats, estaria indicat el seu ús.

El carcinoma hepatocel·lular és la tercera causa de mort per càncer en el món. Sent devastador, per què tenia fins ara tan poques opcions de tractament farmacològic?

Això és degut a que, diguem, en els últims 40 anys, els dos tractaments principals pel càncer eren la quimioteràpia i la radioteràpia. La quimioteràpia ha mostrat ineficaç pel càncer de fetge.

En la radioteràpia, el problema és que el càncer primari hepàtic apareix per la cirrosi. Quan la radioteràpia s’aplicava sobre el tumor, al principi no era molt selectiva, radiava també l’àrea al voltant del mateix i produïa una hepatitis radiològica. Això, en pacients amb cirrosi, era molts cops letal.

S’estan investigant immunoteràpies i altres tractaments avançats?

El càncer hepàtic, des del punt de vista del maneig sistèmic, ha tingut tres fases. La primera ha estat des de l’aprovació de sorafenib fins a l’aparició d’altres drogues. Aquesta ha estat la segona fase en què hi ha drogues que són monoteràpies. La tercerta fase, que és el que passarà en els propers cinc anys, és que anem a tractar aquest tumor amb combinacions de teràpies. I les combinacions sempre inclouen la immunoteràpia.

La gent associa la cirrosi, principal causa del càncer hepàtic, a l’alcoholisme. Això ha perjudicat la conscienciació social respecte a altres càncers?

Hi ha poca conscienciació. Saps què passa? El càncer hepàtic té una distribució geogràfica molt peculiar. Fa 850.000 nous càncers de fetge en el món cada any, però a Occident es coneix molt menys. La incidència a la Xina, Mongòlia, el Japó, etc. és altíssima: uns 20-40 casos per cada 100.000 habitants. A Espanya hi ha uns 10.

L’alcohol és un factor important però la causa número 1 segueix sent, al nostre país i a Europa, l’hepatitis C. En el món la primera causa és l’hepatitis B, per aquesta hi ha vacuna i a Europa gairebé ha eliminat la infecció. Però a la Xina segueix tenint el virus el 8%-10% de la població. Quant al virus C, els nous tractaments l’han aconseguit eliminar gairebé totalment i l’impacte que tindrà sobre el càncer de fetge en 10-15 anys serà molt important.

Les dues causes que es mantenen, o fins i tot augmenten, són l’alcohol i l’hepatitis no alcohòlica relacionada amb l’obesitat, el sobrepès i la diabetis. Sí que és veritat que pot haver-hi estigmatització: als EUA, la infecció per hepatitis B i C està molt relacionada amb el consum de drogues per via parenteral. En canvi, a Europa no tant: més per transfusions o altres mecanismes.

Compensarà l’obesitat la disminució de casos provocats per l’hepatitis C en els propers anys?

Jo crec que no. Actualment hi ha 850.000 casos en el món cada any, i es calcula que el 2025 hi haurà un milió de casos degut a l’alcohol, hepatitis B i els que queden d’hepatitis C, però l’augment es donarà per l’auge de la cirrosi per obesitat, una causa que s’afegeix a les altres i, malgrat que el virus C pugui disminuir, encara és una mica aviat per a què desaparegui com a causa: ens en haurem d’anar al 2030.

La investigació traslacional en oncologia segueix sent un compte pendent a Espanya?

La investigació traslacional als EUA és la principal en medicina. És veritat que la bàsica, d’una banda, i la clínica, d’altra banda, són importants, però la traslacional és capaç de traslladar els descobriments del laboratori a la pràctica clínica i poder-los aplicar als pacients d’una manera racional.

A Espanya crec que encara no és una investigació prioritzada. Manca finançament específic per aquest tipus d’investigació, que és la que generarà coneixement, innovació i patents.

Segueix havent-hi diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya quant a aposta per la investigació traslacional?

Sí, per un parell de motius. N’hi ha un d’específic que és la creació d’un programa com Icrea, del qual en sóc professor. És un programa headhunter d’investigadors de tot el món, i ha ajudat molt perquè finança de manera competitiva i està en un entorn acceptable, és capaç d’atreure fons europeus.

Catalunya ha aconseguit desenvolupar aquest programa que no té equivalent a l’estat espanyol, crec que només el País Basc ha fet quelcom semblant. Això fa que, a través només de finançament per a recursos humans, l’investigador és capaç de generar retorns europeus.

Quina és la seva visió de l’evolució d’aquest càncer respecte a d’altres tumors?

És molt optimista. És un càncer que té un pronòstic encara devastador en fases avançades però, si comparem la situació actual amb la de fa 20 anys, hem passat del 80% dels diagnòstics en fases avançades al 40% a base de programes de cribratge.

 La segona cosa és que actualment podem donar fàrmacs que augmenten la supervivència. Bé és veritat que l’allarguen tres mesos però vénen precedits per altres fàrmacs que també ho fan, de forma que el pacient pot viure gairebé dos anys més, cosa impensable fa dues dècades.

Les dades preliminars que tenim en combinació terapèutica són molt esperançadores. Això va molt ràpid i en els propers anys hi haurà una tercera onada de fàrmacs que milloraran la vida dels pacients.

 

Font: redaccionmedica.com

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed