“La promoció de la donació d’òrgans i sang és molt necessària”

Aquesta cordovesa és la cap del servei d’Hematologia de l’Hospital Universitari Fundación Jiménez Díaz de Madrid.

La doctora Pilar Llamas Sillero (Rute, 1966), cap del servei universitari Fundación Jiménez Díaz de Madrid, sempre ha anat per davant del seu temps. Va començar l’educació general bàsica als cinc anys i no als sis i això li va permetre ser la resident més jove de la seva especialista d’Espanya, ja que va començar la carrera de Medicina un any abans de l’habitual. Llamas, després de fer els seus estudis primaris i secundaris a Rute (els quals va acabar amb matrícula d’honor), va realitzar els estudis de Medicina Còrdova i l’especialitat a l’hospital Puerta del Hierro de Madrid, aconsellada pel doctor Francisco Pérez Jiménez, que va ser el seu professor a la facultat i cap de Medicina Interna de l’hospital Reina Sofía. Va obtenir el premi extraordinari fi de carrera i també es va doctorar durant la residència per la Universitat Autònoma de Madrid. Des del 2003 és cap del servei d’Hematologia i Hemoteràpia de la Fundación Jiménez Díaz, el que implica que en l’actualitat, a més de directora del departament d’aquesta especialitat en aquest hospital, ho és també de l’Infanta Elena de Valdemoro, el Rey Juan Carlos i General de Villalba. El servei que coordina aquest cordovesa ha estat guardonat en tres edicions amb els reconeguts premis Best in Class, que concedeix Gaceta Médica, l’última ocasió l’any passat. També ha estat mereixedora aquesta doctora de la Medalla de Feasan (Federació Espanyola d’Associacions d’Anticoagulats) 2018 pels seus estudis sobre l’anticoagulació. I l’Ajuntament de la seva localitat natal li va atorgar aquest any el premi Villa de Rute a la seva trajectòria professional.

Va ser la primera de la seva família en escollir la carrera de Medicina?

Tinc dos tiets metges, un germà de la meva mare i l’altre del meu pare. M’agradaven les ciències i m’atreia molt la investigació i el laboratori. Quan estava a vuitè d’EGB me n’anava amb el meu tiet, el germà de la meva mare, al seu laboratori. Vaig optar per la investigació. Quan vaig acabar la carrera, l’examen MIR va ser al setembre, no a l’any següent com és l’habitual. Així que em vaig tancar al meu poble, estudiava 15 hores diàries, i el vaig treure, tot i que només vaig tenir dos mesos per estudiar. I després vaig escollir hematologia i ho tornaria a fer ara de nou. En l’últim curs de carrera vaig tenir al doctor Antonio Torres, que va ser durant molts anys cap d’aquesta especialitat al Reina Sofía, i a les seves classes vaig comprovar que aquesta especialitat em permetia el laboratori, la investigació i la clínica.

Va accedir a la prefectura amb només 37 anys.

El 2003 vaig arribar a la Fundació Jiménez Díaz i el responsable del servei deixava el lloc de treball per una sèrie de motius. Sempre he estat una persona de reptes. Em veia preparada, malgrat ser més jove que la resta. El 2013 es va anar unint aquest hospital a altres, tots públics, però de gestió privada per part de Quirón, que són l’Infanta Elena de Valdemoro, Rey Juan Carlos i hospital general de Villalba.

És complicat dirigir el departament de quatre hospitals i ser també associada de Medicina de la Universitat Autònoma de Madrid?

Tinc sota la meva responsabilitat a 31 facultatius, vuit metges diferents, personal d’infermeria i un equip d’investigació. Em van deixar des de primera hora formar un equip i una de les coses que més n’enorgulleix és que tots ens sentim un equip.

Hi ha moltes dones caps de servei en els hospitals en els quals treballa?

Com a caps de servei hi ha poques dones i en el meu cas particular m’he trobat amb algun handicap en la meva carrera. M’ha donat la impressió que he tingut que demostrar més que era capaç pel fet de ser dona. No obstant, la meva senzillesa crec que m’ajuda a ser respectada i estic podent dirigir un servei amb respecte cap a tots.

Quines són les principals àrees en les quals treballa?

La part en la qual sóc més especialista és la trombosi, tant a nivell clínic com bàsica. Tenim una unitat clínica traslacional en hematologia experimental, que coordino. Una altra línia sobre la trombosi i hemostàsia i una tercera unitat de leucèmia aguda i trasplantament. D’altra banda, treballem en un assaig clínic fase 1, relatiu a les noves tècniques de teràpia cel·lular CAR-T, de tipus acadèmic, que s’estan començant a emprar per abordar determinats càncers. Al nostre hospital alguns pacients amb neoplàsies s’han beneficiat, en forma d’assaig clínic, d’una modalitat de teràpia CAR-T.

Voldria que l’hospital on treballa hagués estat un dels escollits pel Ministeri de Sanitat per a l’aplicació d’aquestes noves teràpies CAR-T?

Vam ser un dels centres de la comunitat de Madrid que es va presentar, però només va ser escollit un, l’hospital Gregorio Marañón. Però no cal preocupar-se perquè els CAR-T donaran molt de si. Estan començant i hem d’estar preparats.

Cada cop es diagnostiquen més casos de trombosi entre la població, en especial en dones?

Sí, cada cop hi ha més casos en dones. La dona presenta unes connotacions especials, molta influència hormonal. Travessa diverses situacions hormonals al llarg de la seva vida que l’exposen a més trombosi. El fet que pugui haver pres anticonceptius, l’embaràs, el part o els tractaments de fertilitat. Davant d’aquesta situació, treballem molt en la prevenció. L’ictus és molt conegut, però la trombosi venosa ho és poc. Oferim formació als pacients anticoagulats a l’escola de pacients per a què aprenguin a conèixer els símptomes de les trombosis.

Espanya és molt solidària en la donació d’òrgans, de medul·la òssia i de sang. Però que es pot fer per millorar i reduir encara més la llista d’espera?

Els quatre hospitals pels quals treballo formen part de la xarxa de la comunitat de Madrid per facilitar la donació de medul·la en els nostres centres i porten alhora molta promoció interna de la donació. D’altra banda, seguim avançant en assajos clínics per a què puguem controlar la malaltia abans que sigui necessari arribar al trasplantament de progenitors hematopoètics. La novetat des de fa uns anys és el trasplantament procedent d’un familiar no 100% idèntic (haploidèntic). S’ha produït un gran avenç per aquells pacients que no tenen un donant 100% compatible.

Què li sembla que l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) treballi juntament amb hospitals privats espanyols per incrementar el nombre de centres acreditats per poder donar òrgans aptes per trasplantament?

Tota l’ajuda que es rebi és poca. L’ONT té clars els requisits que ha de complir un hospital que pugui ser extractor d’òrgans. Així que, tot i que sigui privat, sí compleix amb aquests criteris, s’ha de reconèixer i afegir-lo a la xarxa de centres donants, ja que passarà pel mateix comitè, auditoria i criteris que si fos un centre públic.

I la necessitat de comptar amb un cens estable de donants de sang com s’aconsegueix?

En el nostre cas particular, portem tres anys sent el primer hospital de Madrid en nombre de donants de sang. 9.500 donants de sang anuals recollits només a la Fundació. La promoció de la donació d’òrgans, teixits i de sang és molt necessària. Independentment que el centre de transfusió transmeti els seus missatges dins de l’hospital, tenim nosaltres mateixos que comptar amb un petit equip actiu per treballar la motivació del donant. Per aconseguir-ho, alumnes d’Infermeria ens ajuden també en la captació de donants.

 

Font: diariocordoba.com

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed