En les entranyes d’un trasplantament

Cinc hores i mitja per completar amb èxit l’extracció d’un ronyó a una dona viva i implantar-se’l al seu fill mitjançant un robot a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Un xiulet intermitent marca el tempo en el quiròfan. No hi ha música ni xerrada. Només un agut pip trenca el silenci. Com un metrònom, el monitor de constants vitals manté l’ordre: si el xiulet no canvia, tot va bé. Són les 9:30h. A la llitera, una dona sotmesa ja a la letargia de l’anestèsia. Al seu voltant, una desena de sanitaris es mouen en un caos ordenat, cadascun en la seva tasca. L’operació ja ha començat. En l’argot mèdic s’anomena nefrectomia. Al carrer, extirpar un ronyó. Ella és la donant. El seu fill, el receptor.

“No tinc cap dubte que sortirà bé. Som així de pedants”, bromeja Antonio Alcaraz (Granada, 1960), cap d’Urologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i cirurgià al comandament de l’operació. Però no és ensuperbiment. És experiència. El Clínic és líder a Espanya en trasplantaments renals de donant viu (el 2018, va fer 40 dels 293 totals) i Alcaraz és el cirurgià amb més intervencions: 1.400 com a primer cirurgià i d’altres 400 en l’equip quirúrgic.

En el quiròfan, el doctor Lluís Peri avença. A la pacient, tombada de costat, li ha fet tres incisions mínimes al costat per introduir els braços de laparoscòpia que, dirigits des de fora, treballen en l’interior com les mans del cirurgià. Des del 2002, l’hospital fa l’extracció amb aquesta tècnica menys invasiva per reduir riscos d’infecció. “Als cirurgians no ens agrada la sang”, riu Alcaraz. Amb unes estisores elèctriques, que tallen i cauteritzen a la vegada, Pei s’obre camí fins al ronyó.

El quiròfan d’Alcaraz no és com el de les pel·lícules. No hi ha música ni disputes personals. Tampoc baralles professionals. “El quiròfan no és una democràcia. Es fa el que diu el cirurgià al comandament”, afirma. Amb tot, també allà hi ha lloc per a la distensió i la xerrada: “Visca Espanya”, vacil·la Alcaraz. “Visca Catalunya”, respon Peri amb sorna. En situacions complexes, no obstant, l’ambient es torna rígid, l’equip guarda silenci i conté l’alè. “El cirurgià ha de tenir el cor de lleó, els ulls d’una àguila i les mans d’una dona. Has de tenir força mental, ser hàbil i que el teu cervell sàpiga controlar els nervis”, explica el cap.

De talant tranquil, Alcaraz trasllada aquesta calma al quiròfan. Agafa els joysticks laparoscòpics (dos braços amb les pinzes i les estisores i un tercer, una càmera que reprodueix la imatge en tres dimensions en els monitors), es posa les ulleres 3D i, comença a moure’s per la cavitat: “Mira l’aorta”. Un gruixut tub d’aspecte gelatinós apareix a la pantalla. El metge separa els vasos renals i l’urèter per guanyar visibilitat. “Això ja s’assembla més al que veieu en els llibres”, bromeja.

Toca contenir l’alè: s’han de tallar els vasos que uneixen el ronyó al torrent sanguini. Alcaraz talla la vena i l’artèria renals i activa el comptador. El temps des de que el ronyó perd el rec fins que es posa en gel amb líquid de preservació ha de ser mínim. Peri fa una incisió a l’alçada del melic i Alcaraz introdueix la seva mà per treure’l. A la pantalla, un guant blanc agafa amb cura l’escorredís òrgan. L’extreu fins a una safata de gel i consulta: “Temps?”. “2,57”, respon algú. “Hem trigat tres minuts. Abans era més rosat i ara està grisenc”.

Mentre Pei tanca i cus, Alcaraz retira el greix del ronyó, sella capil·lars i poleix l’entrada de l’artèria i la vena. I el guarda en una camisa de gel amb una gasa plena de granís.

L’anestesista desperta a la donant i la trasllada a Reanimació. De camí, encara endormiscada, es creua amb el seu fill, que espera en una sala annexa.

A migdia, la segona volta. El pacient ja està dormit. Sobre la llitera, el robot Da Vinci amb els seus quatre braços com a potes d’aranya alça la veu: “Da Vinci està llest”. “La resta també”, riu una infermera. El trasplantament robòtic es fa en el Clínic des del 2015. És una tècnica més precisa i neta: només incisions per introduir els braços, també en el costat, i un petit tall per a posar l’òrgan.

El ronyó, amb la seva camisa de gel posada, s’introdueix al ventre. Alcaraz controla els comandaments del robot a diversos metres del pacient, davant d’una consola. Aïlla la vena ilíaca de la circulació i fa un minúscul tall en el vas per cosir-lo a la vena renal. Un raig d’heparina en el forat per evitar coàguls i començar a teixir. L’uròleg dansa amb l’agulla, puntada a puntada, fins unir les venes. El mateix amb l’artèria ilíaca i la renal. Retira les malles que les aïllaven de la circulació i la sang torna a córrer. Trenca la camisa de gel i el quiròfan calla. “Bona perfusió”, valora somrient. L’urèter, encara solt, comença a orinar. Bon senyal. El ronyó està funcionant. Són gairebé les 3. Alcaraz es treu els guants i surt.

Els números que mouen el sistema

Espanya, líder mundial. La taxa de donants el 2018 va ser de 48 persones per milió d’habitants, segons l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). Ha mantingut el lideratge durant els últims 27 anys, només dos després que es fundés l’ONT.

Gairebé tres trasplantaments per donant. El 2018 es van produir 2.241 donacions amb les quals es van realitzar 5.316 trasplantaments d’òrgans, també un rècord.

Centres que fan trasplantaments. Dels gairebé 800 hospitals que hi ha a Espanya, un total de 185 estan autoritzats per gestionar una donació. I 44 per realitzar trasplantaments. 

El ronyó, òrgan més trasplantat.. Des del 1989 s’han realitzat 72.166 implants renals, 27.382 hepàtics i 8.534 cardíacs <MC>.

La llista d’espera es redueix. El 2018, 4.804 persones van esperar un trasplantament, 88 nens.

“Donar ha de ser una activitat més a la UCI”

Des de la seva oficina de Ginebra, el doctor José Ramón Núñez (Ávila, 1958) monitoritza els trasplantaments de tot el món. És el responsable del Programa de Donació i Trasplantaments de l’OMS. Recentment, ha estat de visita a Barcelona per participar en una jornada de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT).

Pregunta. Què té el model espanyol que tants elogis rep?

Resposta. Una bona organització i un sistema públic, equitatiu i gratuït. La gent és igual de generosa a tot el món, però quan detecten que no hi ha equitat, recelen.

P. Espanya ha tornat a ser líder en trasplantaments i donacions. Encara hi ha marge de millora?

R. S’ha de detectar el 100% de potencials donants i que entre les persones ingressades a la UCI es consideri la donació com un dret, com un procés més al final de la vida. S’ha de potenciar la donació com una activitat més dins de la UCI.

P. Què passa en altres llocs?

R. Són 124 països i les realitats són completament diferents. Però en quant s’aplica el model espanyol a qualsevol part del món, la donació puja espectacularment. Tot i que és veritat que hi ha realitats socials o professionals que són difícils de traslladar. Per exemple, a l’Índia el criteri de mort encefàlica (el pacient està mort i el seu cor batega) no era compartit pels professionals. A l’Àfrica és una utopia parlar de programes de trasplantaments perquè la seva prioritat és que les dones no morin en el part, que els nens no morin al néixer, no infectar-se de malària. És una qüestió de la realitat sanitària dels països. La sanitat gratuïta d’Espanya no existeix a cap lloc.

P. Quan va assumir el càrrec a l’OMS es va comprometre a combatre el tràfic d’òrgans. Com ho porta?

R. El tràfic mou 1.000 milions de dòlars a l’any. Quan vam aconseguir bloquejar-lo en una part del món es mou a d’altres zones. Fem esforços per detectar-lo, però la meva prioritat és potenciar el trasplantament legal per reduir el tràfic.

 

Font: elpais.com

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed