Entrevista amb Beatriz Domínguez-Gil, directora de l’Organització Nacional de Transplantaments (ONT).
Com puc aconseguir un trasplantament si el necessito per viure?
Se li inclou en una llista d’espera, que és visible, en un centre autoritzat espanyol.
I quan hauria d’esperar?
Depèn de l’òrgan, però el nostre temps d’espera és dels més curts del món.
Qui decidiria quan em toca?
Els dos criteris són la proximitat, perquè com més temps estigui l’òrgan fora del pacient menys viable és, i la urgència del trasplantament per a què sobrevisqui el pacient. I consensuem la seva aplicació cada any entre organitzacions autonòmiques de trasplantaments i equips de l’administració sanitària.
Per què aquí trigaria menys en rebre l’òrgan que en altres països?
Perquè tenim una sanitat universal i públic que no discrimina a ningú i perquè la seva eficiència permet reciprocitat.
Donem més perquè creiem que podríem rebre’ls algun dia?
Tothom té dret a ser trasplantat, però sobretot que la nostra gestió és eficient i aconsegueix que aquest dret es realitzi, pel que faciliten la donació sabent que un dia podran rebre-la. Per això som líders: 114 trasplantaments per milió d’habitants i l’any passat van ser més de 5.300.
Cada any són més els trasplantaments?
Augmenten per la incorporació de noves tècniques, com la donació en asistòlia, les de donants infectats d’hepatitis C per a no infectats o les d’edat molt avançada. I també les donacions: un 37% en 5 anys.
Els països amb bona sanitat tenen també bona gestió de trasplantaments?
No sempre; Alemanya té bona sanitat, però no bon sistema de trasplantaments.
Per què els alemanys no donen?
Perquè han organitzat malament el seu sistema. No tenen, per exemple, coordinador.
Per què aquí ho gestionem millor?
Perquè estem preparats per aprofitar l’oportunitat excepcional que algú mori en condicions de donar. Alemanya trigarà 30 anys en igualar-nos.
I la resta de països europeus?
França, Itàlia i Portugal tenen sistemes similars al nostre i Croàcia ens l’ha copiat literalment. El Regne Unit també ha imitat la nostra figura de l’intensivista.
Els estrangers poden ser trasplantats a Espanya?
En tenen prou amb ser residents. Però l’òrgan de donant mort particular és un bé escàs. No hi ha òrgans per a tots.
Hi ha turisme per trasplantar-se aquí?
Som objecte universal de desig, cert, però el que gestionem ara és que no hi hagi fuita de pacients, sinó convenis de col·laboració establerts i organitzats.
Quin percentatge de trasplantaments es fa aquí a no nacionals?
El 10% dels trasplantats a Espanya són pacients no nascuts aquí, però residents. I molts d’ells entren en acords de col·laboració: amb Portugal, per exemple. O bé perquè estant a Espanya van patir una urgència vital (són una minoria) i el nostre deure era atendre’ls.
Se’m convertiria en donant encara que no hagués donat consentiment exprés?
Sí, perquè tenim llei de consentiment presumpte des del 1979, com Holanda, Gales o Escòcia. A més, comprovem si el donant va donar el seu consentiment en el registre de voluntats i demanem permís a la família.
Poden negar-se per la seva religió?
Cap religió s’oposa a la donació. Ara treballem en un projecte amb La Caixa per dotar als nostres professionals d’eines per gestionar factors culturals i religiosos. La família ha de recordar la visita de petició d’òrgan no com una agressió, sinó com una experiència d’ajuda.
Què és l’últim en el nostre catàleg de trasplantaments? El de cara?
Els de teixit compost vascularitzat, que inclouen els de braç, cara o mans. També estan els de la paret abdominal, com el d’úter, que a Espanya no s’ha fet.
Encara no ho permet la tècnica?
Sí, però jo no el considero ètic, perquè es sotmet a la receptora a dues intervencions quirúrgiques d’alta complexitat, que en un alt percentatge no tenen èxit; i, a més, el fetus en desenvolupament pateix la immunosupressió.
L’última frontera en trasplantaments?
Avança cada dia. Les cèl·lules CART, per exemple, són limfòcits modificats per atacar a un tumor, són una revolució en teràpia cel·lular, però també un repte, pel seu altíssim cost i exigència de gestió clínica.
Quin és el trasplantament més difícil avui?
El cardíac infantil, AB-0 incompatible. La mortalitat infantil és molt reduïda així que els donants són escassos i trobar un cor adequat en mida i grup sanguini, més encara. L’any passar en vam fer un a una nena, malgrat que era incompatible per grup sanguini. I amb ella, ara, ja en portem quatre.
Avancem cap a l’eurotrasplantament?
Amb el renal creuat, per exemple, hem intercanviat ronyons entre fins a quatre parelles diferents, gràcies a l’algoritme de Roth. L’any passat, per exemple, una parella espanyola va intercanviar un ronyó amb una altra de Pisa. I ara ja hem unit el nostre programa als de Portugal i Itàlia.
Font: lavanguardia.com
Notícia traduïda per l’AMTHC
