Dues cares de la donació d’òrgans

Mari Barra, que va donar els òrgans del seu fill, i Rocío Freire, que va rebre un ronyó, obriran la ‘Pontevedrada’.

“La línia que separa la vida i la mort és invisible”. El que diu Mari Barra, que a l’octubre del 2008 va perdre al seu fill Jonás, de 17 anys. Anava a passar un cap de setmana amb els seus amics quan va patir un aneurisma cerebral que el va deixar en coma. “Els metges van fer tot el que van poder i quan va arribar el desenllaç el coordinador de trasplantaments ens va dir si volien donar els seus òrgans”, explica Mari. La família no ho va dubtar perquè Jonás era “un noi molt conscienciat i ens havia dit que si algun cop li passava alguna cosa volia donar els seus òrgans”.

Així va ser. Com afirma aquesta mare de Vigo, ell va fer el regal de l’amic invisible. Des de llavors Mari dóna xerrades en col·legis de la mà de l’Associació de Donants i Receptors d’Òrgans de Vigo (Adrovi) sobre la necessitat de donar per salvar vides. El seu testimoni no és habitual. Per què no és freqüent que ho expliquin? “Perquè costa molt. Jo encara m’entristeixo, però com dic ‘em prenc les pastilles del riure’”.

Mari, juntament amb Rocío Freire, de Redondela, obriran la Pontevedrada 2019, que partirà el proper 27 d’abril de la plaça d’Espanya de Pontevedra per fomentar la donació de sang, òrgans i teixits. Si Mari representa a aquestes famílies que salven vides amb els òrgans dels seus éssers estimats, Rocío és un exemple d’aquestes persones que els reben. Explica que el lupus, la malaltia de base que tenia, li va afectar al ronyó. “Vaig haver d’entrar en diàlisi, tenia restriccions de líquid i anava tres dies a la setmana a diàlisi, quatre hores al dia”, relata.

Tot i que la seva situació no va arribar a ser d’extrema gravetat, quan estava en llista d’espera li va arribar un ronyó compatible. Tenia 33 anys. N’han passat 10. “Ha anat tot estupendament, no he tingut rebuig. Abans del trasplantament em costava moure’m, no podia sortir a passejar”, comenta Rocío. Ella també és sòcia d’Adrovi. Va acceptar participar en la posta en marxa a peu fins a Santiago per donar les gràcies. “Gràcies a ells i a iniciatives com aquests, se’ns veu i se’ns escolta”.

Per a Mari serà la segona vegada. Ja va parlar abans de la sortida de la Pontevedrada del 2016. Ella té clar per què repeteix: “Em vaig animar perquè em dedico a donar xerrades sobre la necessitat de donar òrgans, ho faig per conscienciar a la gent”. Segueix sent necessari? “I tant, tot i que la gent jove ja pensa d’una altra manera. Comencem donant xerrades a l’ESO i batxillerat, i ara ja les donem a primària”.

 

Font: lavozdegalicia.es

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed