La primera causa de pèrdua dels illots pancreàtics és la baixa capacitat per crear nous vasos que permetin l’arribada de nutrients a les cèl·lules. Aquest és un dels principals motius pels que aquest trasplantament falla en el tractament de la diabetis tipus 1.
Ara, investigadors de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i de la Universitat de Barcelona han liderat un estudi que identifica una proteïna com a potencial moduladora de la resvacularització dels illots pancreàtics. Els resultats s’han publicat a la revista Science Translational Medicine.
L’equip ha demostrat, en ratolins diabètics trasplantats amb illots d’altres animals o amb illots humans, que els empelts que no tenen aquesta proteïna experimenten una major revascularització, amb el qual les cèl·lules són viables i hi ha una recuperació dels nivells de sucre normals i de la tolerància a la glucosa.
Medicina regenerativa
Una de les estratègies emprades pel tractament de la diabetis tipus 1, basada en la medicina regenerativa, és el trasplantament d’illots pancreàtics, uns cúmuls formats per diferents tipus de cèl·lules amb funció endocrina que produeixen hormones com la insulina i el glucagó. A la diabetis tipus 1 les cèl·lules beta dels illots, les encarregades de la producció de la insulina, són destruïdes de forma selectiva per un procés autoimmune.
És per aquest motiu que el trasplantament d’illots pot restablir la funció fisiològica en pacients amb aquest tipus de diabetis. “Tot i que aquest trasplantament es fa en alguns centres, té algunes limitacions, com l’administració crònica d’immunosupressors, i s’aplica en aquells casos en els quals la malaltia està malament controlada. Avui dia, només s’indica en el context d’un trasplantament de ronyó i s’opta per fer un trasplantament doble vascularitzat de ronyó i pàncrees”, explica Ramon Gomis, coordinador de l’estudi.
Hi ha dos reptes que s’han de superar en el context del trasplantament dels illots que estan relacionats amb l’administració crònica d’immunosupressors i amb el fet que l’empelt no es revascularitza de forma adequada, per tant els nutrients i l’oxigen no li arriben. Aquesta deficiència provoca que els illots deixin de ser viables i morin.
L’entorn normal dels illots està format per una xarxa densa de capil·lars responsable del transport d’oxigen, hormones i nutrients cap als illots i del transport de les hormones generades cap al torrent sanguini.
Per preparar el trasplantament, els illots es separen de la seva xarxa vascular, per tant després de ser trasplantats la seva correcta funció i supervivència depenen de la capacitat de creació de nous vasos cap al sistema vascular del receptor. “L’implant d’illots es revascularitza, però no el suficientment ràpid. En el treball ens hem centrat en aconseguir que en el moment del trasplantament es creïn els vasos suficients per mantenir els illots en condicions òptimes i millorar l’èxit d’aquesta estratègia pel tractament de la diabetis tipus 1”, apunta Rosa Gasa, una altra de les líders de l’estudi.
Investigació amb ratolins diabètics
A l’estudi, els investigadors han identificat una diana molecular que permetria que els illots pancreàtics trasplantats fossin viables. Es tracta d’un enzim que es troba en totes les cèl·lules, també a les cèl·lules beta pancreàtiques.
Els experiments s’han realitzat en ratolins diabètics als quals se’ls hi han trasplantat illots d’altres ratolins o illots humans. Els resultats demostren que la inhibició d’aquest enzim, una fosfatasa anomenada PTP1B, provoca una major revascularització, el que es tradueix en una millor funcionalitat i supervivència dels illots. Això succeeix tant si els illots trasplantats són altres ratolins com si es tracta d’illots humans.
Amb la seva inhibició, es promou l’activitat del factor de creixement pro-angiogènic VEGF que facilita la creació de nous vasos sanguinis i, per tant, fan que l’empelt es revascularitzi i sigui viable. “La regulació de la revascularització la indueixen la hipòxia o la manca de nutrients i la inhibició de la fosfatasa amplifica aquesta resposta. En el moment en què desaparegui l’estímul, s’atura la creació de nous vasos sanguinis”, explica Gasa.
“Aquest estudi constitueix una prova de concepte que pot portar a eliminar un dels motius que fan que el trasplantament d’illots pancreàtics falli. Existeixen inhibidors de PTPB-1 o de fosfatases menys específiques i el següent pas serà provar aquests inhibidors en el trasplantament d’illots en humans i valorar el seu èxit”, conclou Gomis.
Font: agenciasinc.es
Referència: H. Figueiredo; A.L.C. Figueroa; A. Garcia; R. Fernandez-Ruiz; R. Malpique; R. Gasa; R. Gomis. “Targeting pancreatic islet PTP1B improves islet graft revascularization and transplant outcomes”. Science Translational Medicine (2019)
Notícia traduïda per l’AMTHC
