Donar òrgans, regalar vida

Més de quatre hores. És el temps de quiròfan que necessiten els equips de trasplantaments dels hospitals Can Misses i Vall d’Hebron per a una donació d’òrgans, un procés en el qual intervenen unes cent persones i pel qual és necessari, a més d’avions i ambulàncies, molta coordinació i, sobretot, generositat.

La vida viatja en maletes verdes. Refrigerades. Amb rodes. La vida viatja embolicada en bosses estèrils i sèrum salí que encara aguantarà unes hores congelat. L’arrastren pel llarg passadís central de l’Hospital Can Misses quatre metges i una infermera de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. La vida són dos pulmons i un fetge que s’ha d’implantar el més aviat possible. Ronden les tres de la tarda i aquests cinc sanitaris recorren, en el sentit invers, el mateix camí que fa gairebé tres hores, quan, a les dotze del migdia, han entrat en el bloc quirúrgic de l’hospital eivissenc per intervenir en una extracció d’òrgans.

Han arribat en un avió sanitari. A peu de pista els hi estava esperant una ambulància del 061, en la qual s’han pujat els quatre cirurgians, la infermera i totes les seves maletes. Les verdes, buides encara. Una groga amb material i informació. I algunes blaves, amb més instrumental. Avui només és necessària una ambulància. Si des de Barcelona s’hagués desplaçat una segona infermera de quiròfan haguessin estat necessàries dues. En el mateix moment en què l’equip extractor desplaçat des de Barcelona (una parella de cirurgians toràcics que es faran càrrec dels pulmons i una altra de cirurgians hepàtics) enfila la carretera de l’aeroport, l’equip de Trasplantaments de l’Hospital Can Misses (format pel metge Eduardo Escudero i les infermeres Amelia Martínez i Ascensión Navarro) i el personal implicar en la donació d’òrgans no para ni un segon. Tot ha d’estar preparat per quan arribin.

El treball ha començat moltes hores abans, a la Unitat de Cures Intensives de Can Misses, amb la mort encefàlica del donant i les explicacions a la família, a qui se li planteja una pregunta clau: “Què opinava el mort sobre la donació d’òrgans?”. Una pregunta que l’any passat l’equip de Trasplantaments de Can Misses va plantejar en cinc ocasions. No va rebre cap negativa. Cada cop més, les famílies de la persona morta, una figura clau en els trasplantaments, donen el seu consentiment a la donació. Sense ells, sense aquest sí entre llàgrimes i dolor, no seria possible. Amb aquest sí comença la carrera per aconseguir que els òrgans de la persona que acaba de morir arribin en les millors condicions a l’extracció, primer, i a un nou cos, després.

No hi ha ni un segon de respir

Can Misses informa a l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) de les característiques del donant: edat, pes, talla, perímetre abdominal i toràcic… “Els òrgans que s’extreuen d’aquest cos han d’entrar en el d’una altra persona. La morfologia és important”, indica el coordinador abans d’enumerar les proves que es practiquen: analítica de malalties infeccioses, ecografia abdominal o escàner de les vísceres per comprovar els ronyons i el fetge, ecocardiograma per valorar la funcionalitat del cor i radiografia, TAC i anàlisi per veure la validesa dels pulmons. Dades, totes elles, amb les quals l’ONT comença a buscar un receptor.

No hi ha una alerta zero, un receptor de màxima prioritat, algú la supervivència immediata del qual depèn de rebre un òrgan, bàsicament un cor. O un pulmó. També un fetge, tot i que menys. En aquest cas es desplaçarien a Can Misses equips extractors de qualsevol hospital d’Espanya. No hi ha una urgència zero, així que l’ONT els ofereix als hospitals de la regió catalano-balear a la qual pertany Eivissa en la distribució de trasplantaments. “En aquests centres de Catalunya estan els possibles receptors de Balears”, comenta Escudero. Els ronyons, a no ser que hi hagi una urgència a Catalunya, es queden a Son Espases, que també els implanta.

El dispositiu, en el cas de les Pitiüses, és complex

Els cirurgians han de venir en avió. I això, de vegades, retarda l’extracció. Ha d’haver-hi avions disponibles. I l’aeroport d’Eivissa ha d’estar obert. Les obres que es realitzen a les pistes durant la nit han retardat ja alguna donació. L’ONT informa a Can Misses, que ha d’enviar a l’ambulància a l’aeroport, que els equips arribaran sobre les onze i mitja del matí. A Escudero, a més li agrada seguir el vol en la seva aplicació del seu mòbil per a què la sincronització sigui absoluta: “No m’agrada que el donant estigui molt de temps abans del quiròfan. El trasllat des de la UCI pot desestabilitzar al pacient i amb l’aplicació veig en temps real en quin punt es troba l’avió. Quan veiem que s’està aproximant activem el trasllat, que triga una mitja hora, i així el donant està a la sala d’operacions en el moment just. Ni molt temps abans ni traslladar amb presses”.

Quan l’equip de Trasplantaments rep als cirurgians de Barcelona a la porta d’Urgències, el donant està ja al quiròfan, cobert de iode i anestesiat. Un zelador ajuda amb el material específic que han portat mentre es canvien, a tota pressa, en el vestuari abans d’arribar al quiròfan número 8 de Can Misses. Sempre és el 8. És el més ampli. Quelcom necessari per a una intervenció com la que estan a punt d’abordar en la qual, en alguns moments, arribarà a haver-hi una quinzena de professionals. Això només a la sala d’operacions, perquè es calcula que per a cada donació d’òrgans es mobilitza un centenar de persones entre sanitaris, administratius, pilots, personal de l’aeroport, treballadors de l’ONT i de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) i fins i tot cossos de seguretat per obrir camí a l’ambulància en el cas que hi hagi trànsit i els òrgans siguin per a una alerta zero.

Passen les dotze i mitja quan els cirurgians entren al quiròfan, on està preparat tot l’instrumental i on el personal de Can Misses acaba de disposar tot el necessari per a la intervenció. Els metges de Vall d’Hebron es renten les mans i els braços a consciència i en silenci. Creuen la segona porta del quiròfan número 8, la que dóna accés a la sala d’operacions, els hi posen una bata de paper llarga fins als peus i els guants. Comença llavors una coreografia que es prolongarà durant hores. Quatre cirurgians envolten al donant. Els toràcics, més a prop del cap, es concentren en l’extracció dels pulmons. Al seu costat, a l’alçada de la cintura del mort, els cirurgians hepàtics s’afanen amb el fetge. A escàs mig metre, darrera d’una cortina que impedeix que el personal congregat al quiròfan vegi el rostre de qui està a la taula d’operacions, l’anestesista cuida del donant. De tant en tant treu el nas sobre la tela i observa la feina dels seus companys.

Front a front en el quiròfan

Els enormes llums del quiròfan il·luminen el tors del mort. El llum passa entre els quatre caps que a penes aparten la mirada dels òrgans que, en unes hores, si tot va bé, s’implantaran als malalts que els esperen a Barcelona. els cirurgians treballen front a front, gairebé tocant-se. Completament immersos en la seva tasca, extirpar els pulmons i el fetge, semblen aliens a tot el que té lloc al seu voltant.

“Els equips que vénen de fora ens ajuden molt”, indica Escudero, que a l’igual que la infermera de Vall d’Hebron, no es separa del mòbil. “Saben que vénen a un hospital petit amb un volum de donacions que, tot i que suposa una taxa alta per a la població, és petit en nombres totals. No hi ha un rodatge”, indica abans de destacar que l’extracció d’òrgans és una operació com qualsevol altra en la qual s’usa el mateix instrumental que s’empraria en qualsevol altra intervenció abdominal o toràcica.

Cops. Forts. Constants. El soroll es cola en l’operació quan el rellotge del quiròfan, sota el qual es troba Maica, la responsable d’organitzar la sala d’operacions, marca les 12:44h. Els cirurgians no s’immuten. Estan acostumats. El soroll procedeix de l’antesala del quiròfan, on un zelador i Amelia, una de les coordinadores de la unitat de Trasplantaments, agenollats al terra, colpegen amb unes masses metàl·liques unes ampolles de sèrum salí congelat. Piquen el gel que, en una estona, serà necessari per conservar els òrgans extrets.

 Els cirurgians toràcics donen per bons els pulmons només veure’ls. És el moment del telèfon. El coordinador d’Eivissa truca a l’ONT, que està informada en tot moment del procés, per informar que són vàlids. La infermera de Vall d’Hebron també surt del quiròfan per trucar al seu hospital. És un moment clau. Fins llavors, els responsables de les llistes d’espera d’òrgans han buscat als receptors més compatibles entre aquells que més urgentment els necessiten. Encara no s’ha trucat a cap malalt per demanar-li, si no està ja ingressat, que vagi a l’hospital perquè rebrà el seu anhelat pulmó. Aquestes esperades trucades es començaran a fer ara, després que els cirurgians comprovin, després de veure’ls, que l’estat dels pulmons es correspon amb el que deien les proves.

El cor s’atura

No sempre és així. Malauradament, alguns òrgans que semblaven sans, es descobreix que no ho són després d’obrir la cavitat toràcica. “El fetge té mal aspecte”, comenta una de les cirurgianes hepàtiques. Són les 13:30h i una de les infermeres demana silenci al quiròfan, on la tensió és màxima. El personal d’infermeria prepara les taules metàl·liques en les quals, dins d’uns minuts, els metges realitzaran la cirurgia de banc. També els pots per a les mostres de ganglis i de melsa per a noves anàlisis i proves, les bosses de líquid de conservació que es posarà als òrgans i que pengen ja d’uns penjadors, safates amb gel, gasses…  

“Tenim el gel preparat?”, pregunta a les 13:37h un dels metges, moment en què diversos dels professionals tallen a tota velocitat amb unes estisores les ampolles de sèrum salí congelat. Part d’aquest gel el col·loquen en la cavitat abdominal i toràcica, juntament als òrgans que estan a punt d’extirpar. El fetge, malgrat la primera impressió, és vàlid. Funciona, està en bon estat i allargarà la vida d’algú que ho necessita. Tots en el quiròfan es preparen pel camplatge. És un instant clau. A partir d’aquest moment, les 13:42h, el cor, que s’ha mantingut en funcionament amb mesures mecàniques i farmacològiques, deixa de bategar. Es talla el rec sanguini dels òrgans, que comencen a deteriorar-se. Comença el temps de descompte pel seu implant.

Els cirurgians injecten, amb unes xeringues de gran mida i a través de les venes i artèries, líquid de conservació als òrgans, que continuen encara a la cavitat toràcica. “Tinc les mans congelades”, confessa un dels cirurgians toràcics segons abans d’extreure, amb molta cura, els pulmons, que diposita en una safata amb gel i plàstic estèril. Sorprèn el seu color marfil. Res a veure amb el rosa de molts dibuixos. “Només són rosa els dels nens”, comenta Escudero. Els cirurgians hepàtics continuen encara sobre el cos del donant mentre els toràcics inicien l’anomenada “cirurgia de banc”. Els metges, dempeus, preparen els pulmons pel seu implant. Treuen imperfeccions, retiren les zones amb greix i revisen meticulosament que les venes i artèries que entren i surten d’ells estiguin en bones condicions. No hi ha pressa. L’avió no ha d’enlairar-se immediatament i els hepàtics encara no han acabat, així que poden prendre’s el seus temps per separar els pulmons i preparar-los. L’objectiu és que, a l’arribar a Vall d’Hebron, hagin de fer el mínim possible abans d’implantar-lo. El temps compta. “S’ha de treballar ràpid però segur. L’important és que la rapidesa no perjudiqui la viabilitat de l’òrgan”, indica el coordinador.

A les 14:17h els cirurgians separen els pulmons, que queden ja en dues safates separades. La infermera de Barcelona prepara un d’ells, el primer en estar llest, pel seu trasllat. Cuida que la bossa estigui ben segellada i el transporta en la safata metàl·lica, fins una de les maletes verdes. Mentre els cirurgians acaben amb l’altre pulmó, el personal d’infermeria agafa les mostres de ganglis i de la melsa per fer-lis una biòpsia. “Si aparegués un tumor agressiu no es podrien implantar els òrgans”, justifica el coordinador de Trasplantaments de les Pitiüses. Res a les proves fa pensar que això sigui així, però sempre, per si un cas, l’hospital on està previst implantar els òrgans torna a analitzar-los abans de l’implant. En aquestes maletes refrigerades també es porten diversos tubs de sang del donant “per repetir algunes de les proves” que ja s’han fet a Can Misses (cultius d’orina, de sang i d’esput) per descobrir si hi ha alguna malaltia infecciosa. De fet, dins d’uns dies, si alguna d’aquestes proves donés positiu, l’hospital eivissenc ho comunicaria a Vall d’Hebron per a què apliquessin als receptors d’aquests òrgans, el tractament apropiat.

Entren l’uròleg i el cirurgià

Els cirurgians toràcics es creuen a la porta del quiròfan amb Diego Alonso, uròleg de Can Misses, i Jorge Verdés, cirurgià. Els primers, que ja han acabar, es treuen les bates tacades de sang abans de sortir cap al vestidor. Se’ls veu relaxats. Donen les gràcies a l’equip. S’acomiaden. Somriuen. Si volen, tenen temps de menjar alguna cosa. Can Misses sempre els hi ofereix menjar. “És quelcom que sorprèn als equips que venen de fora, però és que porten moltes hores i encara, fins que acabin, poden passar vuit o deu més”, indica.

“Us heu d’endur un ronyó?”, pregunta Alonso als tres professionals de Vall d’Hebron que continuen en el quiròfan 8. Els ronyons s’envien sempre a Son Espases, on els implanten. No obstant, acaba de produir-se una altra donació d’òrgans a Mallorca, hi ha quatre ronyons disponibles i l’ONT i l’OCATT estan estudiant si algú, a Catalunya, ho necessita amb més urgència. Abans de concentrar-se en els ronyons, Alonso i Vergés demanen al personal d’infermeria que els hi col·loqui el llum de nou sobre el cos. El quiròfan està ara tranquil. Gairebé silenciós comparat amb un parell d’hores abans. Els cirurgians hepàtics ultimen la preparació del fetge, que la infermera de l’hospital barcelonès, com ha fet amb cadascun dels pulmons, col·loca en una safata i introdueix en les maletes refrigerades. Un dels cirurgians s’asseu en un tamboret. Per primer cop des de que ha arribat se li nota relaxat. Li canvia, fins i tot, la mirada. Observa amb calma tot el que passa al seu voltant abans d’abandonar el quiròfan de Can Misses.

Són les tres de la tarda quan els quatre metges i la infermera de l’hospital Vall d’Hebron recorren el llarg passadís de Can Misses amb les seves maletes verdes. Refrigerades. Amb rodes. Aquestes en les quals la vida (dos pulmons i un fetge) viatja embolicada en sèrum salí. En uns minuts, els recollirà l’ambulància per dur-los a l’aeroport d’Eivissa, a peu de pista, on els hi espera l’avió amb el qual tornaran a Barcelona. mentrestant, en el quiròfan 8 de l’hospital eivissenc, l’uròleg Diego Alonso extreu i prepara, en un silenci absolut, els ronyons que s’implantaran, finalment, a l’hospital de Son Espases. Al seu costat, il·luminat per un dels llums, el cirurgià Jorge Verdés cus, amb molta cura, el cos d’aquesta persona que, generosa, va decidir, amb la seva mort regalar vida.

 

Font: diariodeibiza.es

Notícia traduïda per l’AMTHC

Comments are closed